La vida no llegeix partitures.
És una gran simfonia, això sí, però es va orquestrant mentre viu i es viu, mentre cada instrument escolta els altres i es construeix a si mateix dins de l’espai de so de tots. Hi ha bastiment, trama i ordit, però ningú sap qui fa de qui o si tots fem de tot. N’hi ha un que és violí, sí, i un altre, contrabaix. Hi ha la trompa i l’oboè…
La vida, no, no en sap de partitures. Se les mira, i li fan gràcia, aquell munt de boletes negres fent equilibris entre cinc ratlles tan encarcarades. Són infants fent tentines… Ja aprendran a caminar i a córrer, i si tot va bé, a volar!
La vida -jo diria- no hi entén ni hi vol entendre, de partitures.