Fer-se vela

Al principi d’aquest camí, creia que m’havia de cultivar per poder cantar.

Amb el temps he anat veient que és precisament el cantar el que va estovant la terra…

I cantar, el cantar cantar, o sigui l’anar traient tot allò que fa nosa per deixar-se cantar de debò, et va ensenyant que nedar a contra corrent és molt feixuc. Massa. I que nedar a favor del corrent és molt més fàcil. Més pràctic. Però que el millor no arriba fins que deixes de nedar i comences a flotar. Flotar en el cant. Flotar en la música, en la vida, en el ser…

Perquè cantar és precisament això, desaparèixer, fer-te vela, estel al vent. Sortir del mig bo i sent-hi ben present per a que el que soni sigui la música, com és el vent el que fa navegar el vaixell quan la vela és allà oferint-s’hi i en canvi no fa res.

No passa de cop, és clar. Però, mica en mica, cantar ajuda a ampliar la perspectiva i a anar aixecant el vol. Primer et va ensenyant a notar i conèixer les peces, i després vas descobrint que les peces no estan aïllades, sinó que formen part d’un tot, sobretot quan cada una d’elles se sent viva i és lliure de ser ella mateixa. Amb l’estudi del cant vas experimentant que les parts del teu cos, com més llibertat tenen, més lligam adquireixen les unes amb les altres. Com més les veus i les notes cadascuna en la seva essència, en la seva individualitat i en les seves possibilitats de moviment, més es dissolen i passen a formar part del tot, de manera que més i més el cos esdevé una unitat. I, poc a poc, anem sentint que és el cos sencer el que va podent dissoldre’s i integrar-se en tot un univers que vibra, que batega, que sona…

…Així en el cos com en la vida, així en la persona com en el cant, com més present i més respectat, més t’integres en el tot.

Com més en tu, més en la totalitat.

Quan vaig començar a adonar-me que a cada classe, a cada aprenentatge del que era testimoni en relació a la veu i a la música, es podia intercanviar la paraula cant per la paraula vida, llavors vaig reconèixer un somriure tan profund i tan agradable, que ja no he volgut deixar-lo.

Com el vent tot sol punteja

les cordes obertes de la lira,

així sona la veu

polsada per la vida

quan l’home és branca

i sap la saba

passant-lo i entregant-se-li

en alè.

És la verge donant a llum,

l’esperit que es fa cos.

Atura’t. Venera-la.

Palpa-la i exprem-li

el so suc del ser

que tot es mou.

No l’emboteixis d’expressió,

no l’embruteixis d’informació,

deixa-li dir

el que ve a explicar-te,

et dirà xiuxiuejant el teu tros,

i si l’escoltes bé,

et dirà el trenca-closques

sencer.

Deixeu un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.

Scroll to Top