Al principi d’aquest camí, creia que m’havia de cultivar per poder cantar. Amb el temps he anat veient que és precisament el cantar el que va estovant la terra… I cantar, el cantar cantar, o sigui l’anar traient tot allò que fa nosa per deixar-se cantar de debò, et va ensenyant que nedar a contra corrent és molt feixuc. Massa. I que nedar a favor del corrent és molt més fàcil. Més pràctic. Però que el millor no arriba …
El terme grec tékhnê (tècnica) es refereix a l’art com a habilitat. Habilitat pot entendre’s com el conjunt de coneixements o estratègies que permeten aprofitar recursos en pro d’un objectiu -que és com habitualment es sol plantejar l’assoliment d’una tècnica vocal-. Però habilitat també és aptitud, idoneïtat, capacitat. I ser capaç significa molt més que posseir uns recursos; ser capaç significa que una cosa “cap” a dins teu, que tens espai per a ella, que pots acollir-la. Ets capaç de …
A l’instant de la mirada -com aquell segon en què la branca fimbreja un pelet perquè s’hi atura un ocell- la vida sencera es sacseja i s’esbatana als ulls que s’hi aturen. Els posis on els posis, en cada bri de cosa hi sents sencera la cançó. Com m’enganyaren d’antuvi dient-me de la metàfora que era un recurs literari… Gràcies a déu t’he trobat viva, metàfora! I ets el poder escoltar sencera la vida en cada bri. Cantant, moltes …
Prou que torna l’oreneta. I se’n torna a anar… Fes tants viatges com vulguis, de llunes a sols, de molses a roses. Passat l’estiu, quan facis companyia al boix sincer del cim més alt, entregada al blau i a tants perfils d’anys de roques i silencis, quan endevinis el mar que no veus allà al fons i distingeixis el dolç del dolç, ben lluny i a dins mateix, suaument, se’t dibuixaran harmònics a la neu. I una àliga emprendrà …
Quan es respira sense anar a buscar l’aire, només fent espai per deixar-lo entrar, hom s’adona que en realitat és la vida la que et respira, que és ella la que et viu. No la posseïm, la vida. Ella ja hi era abans. I hi serà després. Simplement hi ha una estona que viu a través nostre, que mira des dels nostres ulls. I potser batega amb el nostre cor. Una estona… No és pas petit, això. És molt …
I. La veu i el llenguatge La vida és, com a mínim, volum. Pel que percebem amb els sentits i amb el sentir, vivim en una dimensió espaial, polièdrica, polifònica. El llenguatge, en canvi, és linial, i si bé és cert que permet expressar conceptes abstractes, espaials o fora de l’espai, segons com el visquem o l’usem, pot conduir-nos a un pensament linialment limitant. I, per tant, a una concepció de la vida, linialment limitada. El llenguatge, de ben …
II. L’art Art, per a mi, implica gestació. Temps de maduració, de transformació. Aquí rau la “feminitat” (en termes arquetípics) de l’art. De l’art no sotmès a l’economia de mercat. Artista és aquell que es deixa impressar (inseminar), que absorbeix i digereix, destil·la dins de la seva mirada, dins de la seva diferència, i en treu un producte passat per ell. Amassat, fermentat i cuit. I, sobretot, en treu un creixement, una comprensió o una significació. Estic d’acord amb …
Sembla que la paraula assajar és molt més escaient a la música que no pas la paraula entrenar. Sona més elevada, més artística. Però assajar significa preparar la millor versió d’una interpretació, la millor versió del producte que és una cançó per entregar-ne la còpia més fidedigna tal dia a tal hora. Entrenar-se, en canvi, seria fer-se capaç de ser sempre, en cada instant, la millor versió de nosaltres mateixos, per estar absolutament presents en el moment, i deixar …
De l’instrument a la presència. Del fer al ser Llegeix més »
Hi havia una vegada un ésser que era un cosmos. Vivia damunt de la Terra. O dins dels seus abrigalls. Aquest ésser era peus. I pels peus sabia que la Terra l’estimava. Perquè la Terra el mantenia agafat, no el deixava perdre en el buit. I ell ho sabia quan se sentia els peus ben aferrats. Quan es notava a través d’ells. Sempre jugaven els peus i la Terra, a deixar-se anar i a regalar-se l’impuls. Aquest ésser era …
