Hi som tots?

Hi havia una vegada un ésser que era un cosmos. Vivia damunt de la Terra. O dins dels seus abrigalls.

Aquest ésser era peus. I pels peus sabia que la Terra l’estimava. Perquè la Terra el mantenia agafat, no el deixava perdre en el buit. I ell ho sabia quan se sentia els peus ben aferrats. Quan es notava a través d’ells. Sempre jugaven els peus i la Terra, a deixar-se anar i a regalar-se l’impuls.

Aquest ésser era cames. I per això corria i recorria la Terra i era lliure en el mantenir-s’hi unit. I li seguia els rius i li pujava els esculls. I perseguia i s’escapava. I era veloç i intrèpit en el ser ell en les cames. La força del moure’s.

Aquest ésser era entranyes. I budells. I en ells sabia què havia de deixar entrar i a què havia de dir que no. En ells sabia la vida i el traspassar-la. L’ésser de les entranyes, l’ésser dels budells i el digerir.

Aquest ésser era cor, era el sentir i l’estimar. El tocar, l’abraçada. El dir-se el que veia. I el clamar-ho a l’univers. El pit, la veu i les mans. Deixar petjada i recollir.

Aquest ésser era esquena. Columna vertebral. El suport, l’eix. Fonament i potència per fer palanca i propulsar-se endavant i més enllà.

Aquest ésser era cap. La síntesi. El veure-hi molt i el sentir-se els passos. El resseguir els peus, les cames, les entranyes, l’esquena i l’abraçada. El ser-hi del tot. La porta de fer llar.

Aquest ésser era més enllà del cap. Una font coroneta amunt i coroneta endins. Era també la pell i la temperatura i el respirar movent l’entorn i mogut per la vida. El comunicar-se amb el vent, amb l’esperit. Amb el so.

Aquest ésser era so.

Per això, quan sonava tot ell,

la seva veu parlava de l’amor que es tenien amb la Terra, perquè sonava la saviesa dels peus,

la seva veu parlava del poder del moviment, perquè sonava la saviesa de les cames,

la seva veu parlava de l’ésser únic que era, perquè sonava la saviesa de les entranyes,

la seva veu abraçava tot parlant, perquè sonava la saviesa del cor,

la seva veu parlava de fonament i d’emprendre, perquè sonava la saviesa de la columna,

la seva veu parlava deixant les portes obertes, perquè sonava la saviesa de la poesia,

la seva veu parlava de l’inefable, perquè sonava el saber del no saber,

la seva veu parlava del fred i del bes de l’altre, perquè sonava la saviesa de la pell.

I quan sonava l’ésser sencer, la veu era bella. De la bellesa humana sencera.

Deixeu un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.

Scroll to Top