Camí

Cantant, moltes vegades tenim la sensació que ens quedem sense aire. Que no podem bufar més i que no podrem acabar la frase. Però no, sense aire no ens hi podem quedar. Estem dissenyats de manera que als pulmons sempre hi queda un reducte d’aire, no es poden buidar del tot. El que passa és que la sàvia biologia del nostre cos no ens permet de gastar-lo, aquest reducte, no vol deixar els pulmons buits ni les seves parets enganxades, i, amb tota l’eficàcia del mecanisme de supervivència, ens paralitza la musculatura abdominal i no li deixa empènyer el diafragma per exhaurir aquest aire. Per tant, quan diem que ens falta aire, en realitat el que ens falta és la possibilitat de moviment per continuar bufant, per continuar extraient aire i veu. I això és així si ens quedem funcionant en la capa del nostre cervell més primari, el reptilià. Però, en realitat, la quantitat d’aire que necessitem per acabar la frase és tan petita, que als pulmons gairebé ni els afecta la mica més que es buiden, i per tant, si malgrat la imposició d’estat d’alarma i de paràlisi del primer cervell, ens mantenim presents en el nostre cervell emocional i en el dels pensaments abstractes, o sigui, si seguim fent música, si seguim en la música, necessitem dir la frase fins al final i l’acompanyem en-amor-ats en el seu camí, trobem una via directa de connexió amb la musculatura abdominal, hi mantenim la humanitat, i per tant la flexibilitat i l’organicitat, i el diafragma segueix tenint qui l’impulsi.

Heus ací que la vida venç la por. L’escassetat desapareix a través de la generositat, de la imperiosa i dolça necessitat de seguir donant.

I quina meravellosa sensació, la de fer-se ric i més ric quan, malgrat l’aparença d’escassetat, un es manté generós!

I quina meravellosa sensació adonar-te que cada vegada que descobreixes un trosset més de tu a través del cant, estàs entrant un trosset més en les pregoneses de la vida.

I és que, en el cantar, com en tot, si et tractes com un mecanisme, si et redueixes a instrument per a, si et poses a les ordres de la ment per aconseguir alguna cosa, la cosa potser l’aconseguiràs, però serà just això: una cosa. Un objecte, un producte. No un fruit. Un fruit només pot ser el natural esdevenir d’un organisme viu, d’un ésser.

En el respirar, podem agafar aire i guardar-lo per després usar-lo per cantar, és a dir, podem tractar l’aire i el cant com a objectes, posar-los al servei d’una voluntat; o bé podem deixar que el respirar ens respiri i que sigui l’aire el que canti. Nosaltres li oferim el cos, l’espai, ens fem canal. Però és ell que entra, amb el moviment i les qualitats d’una música viva que som capaços de sentir, i sense cap interferència nostra, quan l’aire ha acabat d’omplir-nos, comença per naturalesa a convertir-se en so, a omplir-nos de música el cos i l’espai de l’entorn. És la mateixa sensació que obrir-te activament a la vida i deixar-la viure a través de tu. L’única condició és no caure en la temptació d’organitzar, dosificar o controlar. Només apartar-se del mig, no interferir. I l’aire entra, com entra lliurement quan respirem en pau, com el procés natural, orgànic i vital que és. Respirar sentint una determinada música, com respirar olorant una rosa o eixamplant els pulmons davant d’un paisatge, pren per si mateix una determinada qualitat, una intensitat, té un determinat moviment, textura, llum, densitat… i aquestes són les qualitats que donaran forma i fons al nostre cos i amb les quals aquest aire esdevindrà so i espai. Per ell mateix. I quan ell ho necessiti, ni abans ni després, ni condicionat per res. Quan acabi d’entrar, començarà a sortir, i quan acabi de sortir, entrarà la nova alenada… I nosaltres en som testimonis vius. Oferim el cos i l’esperit a aquest procés natural.

I heus ací que apartant-nos del mig és quan més hi som. Perquè ja no ens limitem a notar la nostra ment focalitzada, a usar els recursos apresos i limitats, sinó a ser en tot el nostre abast, més enllà de les fronteres de la focalització i del pobre gran rebost. I apareix un ésser que no coneixíem. No li havíem deixat lloc…

I apareix la cançó. La que és cantada a través meu. Ja no m’esforço jo a fer els aguts, a fer córrer el ritme si el metrònom va ràpid… sinó que escolto la cançó i és ella la que em dona just el que necessito jo per deixar-la sonar a ella, just l’energia, la velocitat, les pessigolles, l’impuls per saltar, el gest, la dolçor, la força, la veu… just la que ella necessita per sonar com és. És un diàleg. Una escolta activa, viva. I la cançó ressona com mai abans. Senzillament perquè és la que és. Ni una còpia, ni un intent. Un ésser en carn i ossos manifestant-se per ell mateix.

Aquest mateix diàleg meravellós amb la cançó, si s’estableix amb la vida, suposo que sobrevé l’estat de gràcia.

Sense esforç. Sense resistència. La vida i jo agafades de la mà per fer juntes el camí. Perquè l’escolto i sempre estic a punt. Perquè ja no es tracta del que crec, sinó del que ella em diu: del que és. Del que sóc.