El terme grec tékhnê (tècnica) es refereix a l’art com a habilitat.
Habilitat pot entendre’s com el conjunt de coneixements o estratègies que permeten aprofitar recursos en pro d’un objectiu -que és com habitualment es sol plantejar l’assoliment d’una tècnica vocal-. Però habilitat també és aptitud, idoneïtat, capacitat. I ser capaç significa molt més que posseir uns recursos; ser capaç significa que una cosa “cap” a dins teu, que tens espai per a ella, que pots acollir-la.
Ets capaç de cantar quan tu has esdevingut una llar per al cant.
Es tracta, doncs, d’una transformació.
I abans, d’un canvi de mirada, d’una perspectiva diferent i molt més àmplia.
És la mirada esbiaixada que tenim, amb l’home al centre de l’univers -i jo al mig d’ells!-, que ens fa pensar que la veu sorgeix d’aquest centre per portar informació cap a fora, cap als altres. Veiem el moviment de la veu com a centrífug. Ens sembla que és una “feina” i una “obra” nostra fer-la sonar, i admirem i premiem els que la treuen més fort i la fan arribar més lluny, no sé per quin sentit del mèrit personal o del poder del gall.
Però només cal aturar-se i observar amb neutralitat per adonar-se que és l’aire el que ens entra només que el deixem entrar. Adonar-se que és ell el que ens porta la música que sona i balla i ho fa sonar i ballar tot en l’univers. Que és l’aire el que canta en nosaltres, com és la vida la que viu en nosaltres (i no pas que nosaltres posseïm la vida).
Quan sentim això, no hi ha discussió possible. S’acaba la xerrameca de cridar, de dir, de necessitar fer-se sentir. I comencem a ressonar. A deixar sonar la meravella en nosaltres, a deixar vibrar la vida en nosaltres. A palpar-la per dins, des de la mateixa vibració. Des del verb que fou primer. Donant forma a l’alè, donant carn a la impressió i l’expressió de la vivència humana. Aleshores el que diem comença a tenir un contingut veritable, comença a tenir sentit.
I llavors cantar és simplement deixar passar la saba per la branca que som. Rebre i donar. Esdevenir caixa de ressonància. Donar veu al violí Stradivarius únic amb què cada un de nosaltres dialoga amb la música de la vida.
És per això que el treball d’aprenentatge del cant es planteja aquí com un camí de coneixement.
En primera instància és un camí d’ampliació de capacitats humanes (corporals, perceptives, emocionals i mentals, per resumir), un procés personal de recerca, de creixement i de desenvolupament a través del diàleg íntim i sense barreres amb un mateix, amb el professor que t’acompanya, amb la música i amb els altres músics, amb el llenguatge i amb la veu. Un camí d’anada i tornada: que va portant a cantar més i millor a mesura que un creix en sensibilitat, percepció i respecte al propi cos i a la fisicalitat, en l’apreciació de matisos, l’escolta musical, de temps, d’espais i moviments, de relacions… un procés que va construint el propi instrument i el torna més eficaç, capaç i complet alhora que més eficaç, capaç i complet es torna també l’instrumentista i el músic, o sigui la persona.
I mica en mica ens anem adonant que es tracta d’un camí de presència i de respecte. Perquè mentre no veus, no t’adones de si respectes o atropelles, i és observant i prenent consciència d’allò que observes, que les parts d’un mateix deixen de ser forçades, manipulades o tensades per pur descuit -per haver-se distret d’un mateix atenent només l’objectiu-, i comencen a ser cuidades i respectades, i per tant, poden tornar a la seva natura, al seu funcionament òptim i a la seva plena eficiència. Així doncs, allò que no eres conscient que et posava pals a les rodes perquè no t’ho havies parat a mirar, a mesura que ho observes, ho reconeixes i en notes els inconvenients, vas deixant de maltractar-ho imposant-li un objectiu extern a qualsevol preu, i pot anar tornant a ser qui és, va recol·locant-se i van desapareixent les noses.
Aquelles parts de tu de les que ni en sabies l’existència -o no pas d’una manera perceptiva real- i de les que no t’adonaves si eren felices i lliures per fer la seva feina tranquil·lament i plena o si, en canvi, estaven forçades, sotmeses i maltractades i ben poca energia i capacitat els quedava per fer el que havien de fer, ara poden ser-hi, poden viure i funcionar amb una eficiència òptima, i ja no caldrà que te’n tornis a separar per donar-los ordres i imposar-t’hi, sinó que et podràs quedar amb elles notant que són part de tu, que ningú dona ordres a ningú sinó que tots anem a l’una, i que és des d’aquest sentir-te com a totalitat, des d’aquest ésser, que l’acció es duu a terme de la millor manera i amb una absoluta plenitud. Ja no et cal estar atent, no et cal buscar la concentració ni et limites a una focalització, ara estàs despert, present, tu i l’acció sou el mateix. I en aquesta acció la vida hi té lloc i el que passa és real. No una còpia ni un simulacre, sinó l’original.
Ara ja ets un ésser complet. No tens cames, braços o ventre, ets en les cames, en els braços, en el ventre, ets a través d’ells i la seva vivència i la seva saviesa passa a formar part del teu ésser sencer.
I precisament per això, i encara que en la superfície pogués semblar contradictori, ara sí, ara ja poden desaparèixer les parts -no com abans, que estaven tapades per l’oblit, però que s’havien de manifestar a través dels impediments-, ara, precisament perquè ja hi ets sencer, ja vius sencer, ja pot desaparèixer l’observador, el que dóna ordres i tot tu com a eina: ara ja només queda la música. Perquè quan deixa de funcionar el planificador, el pensador, el manufacturador, el controlador, el copista… comença a tenir lloc el músic, l’artista, el que pot escoltar la música en majúscules i en totes les seves dimensions. Els centenars o milers d’ordres que pot atendre un mecanisme controlat van esdevenint infinits, perquè ja no som una màquina ni un instrument, sinó un ésser viu, un ésser músic.
I apareix aquella màgia indescriptible. La que ens atrapa de debò. La de l’instant veritable.
Si ens prenem la vida seriosament, si ens prenem el camí de creixement i d’ampliació de la consciència amb respecte i amb estimació, qualsevol aprenentatge es presenta tan complex, ric, indeterminat i infinit com ho és la mateixa persona humana i la mateixa vida. Fugim, doncs, dels mètodes, de les receptes, dels deures i les vies predeterminades i posem-nos a observar, a percebre, a sensibilitzar-nos, a submergir-nos en el mar de les infinites possibilitats i de l’ésser únic i irrepetible. Irrepetible fins i tot en el pas del temps d’un mateix. Aprendre és estar viu, estar present en el moment i les circumstàncies, conviure íntimament amb l’instant que és la vida.