I el valor del matís

II. L’art

Art, per a mi, implica gestació. Temps de maduració, de transformació. Aquí rau la “feminitat” (en termes arquetípics) de l’art. De l’art no sotmès a l’economia de mercat. Artista és aquell que es deixa impressar (inseminar), que absorbeix i digereix, destil·la dins de la seva mirada, dins de la seva diferència, i en treu un producte passat per ell. Amassat, fermentat i cuit. I, sobretot, en treu un creixement, una comprensió o una significació.

Estic d’acord amb els qui diuen que l’obra és el de menys i que el valor està en el procés, en la vivència. En la comprensió que s’extreu del passar-hi. L’obra té just el valor de ser el testimoni d’aquest procés.

L’espontaneïtat, la transparència, poden formar-ne part. N’han de formar part, si l’art és sincer. Però la cocció, l’empremta i la transformació personal, també. La cultura de la immediatesa és una altra cosa. La improvisació és un estat meditatiu preciós. Però també és una altra cosa. El seu valor està en el moment, en el transitar-ho, no cal fer-ne “obra”.

En el meu conte personal, cada ésser viu -i cada moment- és una perspectiva, una manera lleugeríssimament diferent de veure i percebre la vida, per a que ella, la Vida, pugui veure’s des de tots els angles. Si això fos així, el valor més preuat no seria precisament el matís?

I d’on surt el matís?

En l’àmbit de la pedagogia musical i artística, i diria que també en el de la pedagogia en general, es parla sovint de “l’expressió” i es valora molt l’”expressivitat”. Davant la pregunta de què és la música, moltes vegades els estudiants em contesten que és una forma d’expressió. I em quedo perplexa preguntant-me: Expressió de què? Expressió de qui?

En el món acadèmic, quant d’espai i quin temps dediquem a l’escolta, a la “impressió”, al deixar-nos moure i com-moure, deixar néixer la necessitat d’expressar perquè hi ha alguna cosa que vol ser expressada? Mirem primer què és el que vol ser expressat? I com necessita ser-ho? I de la gestació qui en parla? Qui li dona un lloc? Qui dona lloc a tot el que hi ha abans de l’expressió?

Parlar, es parla molt a les escoles. Molt. Hi ha molta argumentació. I també hi ha una edat en què molts estudiants ja no senten interès per quedar-s’hi més, a l’escola. Pot ser que aquesta edat coincideixi amb el moment en què l’observació del món comença a donar pas a una necessitat de digestió pròpia, a un procés d’introspecció en què l’experiència de l’art veritable, de la filosofia, del treball intel·lectual humanament significatiu (no només competencial) hauria de tenir una presència real i consistent?

Però quants mestres hi ha a les escoles que hagin tingut una vivència personal significativa en aquest sentit com per poder-ho acompanyar? (Hi incloc les escoles d’àmbits artístics).

Com diu la meva amiga Cristo Torres, l’art és un instant d’absoluta intimitat amb la vida.

Segurament hi ha un moment en el desenvolupament de moltes persones en què es té necessitat d’arribar a aquesta intimitat amb la vida. Es té necessitat de significació, de comunió conscient amb ella. De succedanis d’aquesta intimitat en trobem fàcilment. Tenen bons reclams i són grans sedassos, bones còpies que ens poden fer creure que ja són el que buscàvem i fer-nos aturar la recerca. Però el punt, l’instant veritable, no solen cridar gaire l’atenció les mirades que ens l’indiquen. Aquesta deu ser, justament, la gràcia.

Deixeu un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.

Scroll to Top