La percepció de la polifonia

I. La veu i el llenguatge

La vida és, com a mínim, volum. Pel que percebem amb els sentits i amb el sentir, vivim en una dimensió espaial, polièdrica, polifònica. El llenguatge, en canvi, és linial, i si bé és cert que permet expressar conceptes abstractes, espaials o fora de l’espai, segons com el visquem o l’usem, pot conduir-nos a un pensament linialment limitant. I, per tant, a una concepció de la vida, linialment limitada.

El llenguatge, de ben segur, va néixer de la multidimensionalitat de la vida: en un inici, els sospirs o els grunys devien ser els acompanyants de gestos, esforços, interaccions, cops, agressions, ordres, abraçades, descobriments, sorpreses… L’acció, la relació, el context, l’espai devien ser els protagonistes, i un determinat so, que es produia com a conseqüència de com la situació afectava el cos i la respiració en aquell moment, devia simplement i de forma natural acompanyar l’acció.

Més tard, suposo que els sons devien anar identificant-se per si mateixos, relacionant-se amb les accions que acompanyaven, devien anar agafant relleu, matisant-se, prenent significats més i més complexos i sofisticats, i, amb molt i molt de temps i amb el desenvolupament de l’intel·lecte, devien acabar agafant el protagonisme per davant de les accions que acompanyaven. Fins a desenganxar-se’n completament i anorrear l’acció. Ara estem en un punt en què el llenguatge verbal no només ha agafat el protagonisme, sinó la pantalla sencera. La línia del llenguatge és el que ens monopolitza l’atenció. I, darrere del llenguatge, el pensament absolutament verbalitzat, absolutament linialitzat. Pla. Sense cap perepció del cos, perquè ja no es mou junt amb el llenguatge, no vibra. No podem notar-lo. L’únic que es mou constantment i que podem percebre en aquest seu moviment és la línia del pensament. Una línia que no para mai i amb la que pràcticament ens identifiquem. Jo sóc el meu pensament linial. I amb aquesta línia observo i veig una vida linial: Objectius, fletxes, temps que passa, acumulació, etc, etc. Aquesta és la meva capacitat de comprendre la vida.

És també la meva eina d’argumentació, d’auto-argumentació, d’auto-afirmació, la que arriba allà on jo arribo i viceversa. L’arma a favor i en contra que la nostra cultura no només permet sinó que valora per damunt de tot, un instrument de propaganda, de maquillatge, de manipulació, d’engany i d’auto-engany.

Desvincular el llenguatge del cos, de l’ésser, del sentir-se i saber-se, l’ha fet una eina molt perillosa. O millor dit, no perillosa sinó, efectivament, terriblement destructiva.

Un camí per tornar a obrir la perspectiva al pensament és precisament començar a palpar el llenguatge per dins. Palpar les seves formes, les estructures, l’arquitectura… i el material. De què està fet. Notar l’aire. Sentir la veu, la respiració, el sospir, el gruny. I percebre d’on ve. De quin estat, de quin moviment, de quina vivència. De quin cos i de quin ésser.

O sigui de quin testimoni de vida que passa ara mateix a través meu. A través de mi, que m’estic sentint viu i conscient de mi mateix mentre la vida es viu i mentre em dedico a les accions i a les paraules.

Parlar de veu és, doncs, parlar de vida i de relació. Parlar en primera instància de l’espai polièdric que podem percebre. Del jo, del cos, del ser, del transitar, de l’esponjar-se i el transformar-se en la relació amb l’entorn. Un espai arquitectònic que, si el palpem bé des de tots els angles, ens pot donar molta i molt bona informació de la vida a nivell corporal, emocional i relacional.

I, si estirem més el fil, començar a percebre el més enllà del que arriba als sentits primers i al sentir primari. Perquè la respiració forma part del batec etern; enfilar-s’hi al damunt una estona com qui s’enfila a un trineu en marxa, per deixar sonar la veu, és una part del que nosaltres podem fer dins d’aquest infinit. Enfilar-nos una estona al trineu en marxa de la vida.

Dèiem que el gest, el moviment, com el so, no es genera dins nostre, (o sí!), va vinculat al moviment de la vida, a la respiració (o no!). I que respirar -en el millor dels casos- és moure’s, expandir-se dient sí a la vida, i acollint el moviment de la vida. El mateix moviment de respirar és dinàmica, és potència, és acció. És participar del que mou les marees, fa esclatar les llavors o fa girar la terra infinitament. Nosaltres, en el respirar notant-nos canals, “dipositaris” d’aquest moviment, d’aquesta dinàmica de la vida, en aquest estar oberts i en flux amb un viure infinit, ens fem conscients que no generem, no creem el què, però que podem incidir en la qualitat del moviment, en el com. Igual com en la vida, que no decidim el què, però que sí que està a les nostres mans l’incidir en el com.

I aquí entra el matís. El gran terreny on ostentem el poder. I el que dona sentit a ésser el trosset de Vida que som. El violí irrepetible. Sempre i quan puguem sentir la polifonia i ens reconeguem com a part de l’orquestra i de la simfonia.

Dèiem també que a les paraules hi ha comprensió. No només pel seu sentit etimològic, que conté en si mateix una profunda saviesa, sinó també pel seu so. Les paraules, en tant que vibren dins nostre, encarnen els conceptes. La veu i els braços comparteixen la nostra incidència en el món, tant per donar com per agafar, per modelar, per obrar o per palpar. El que fan les mans amb el fang, ho fa la veu amb el pensament.

La qüestió és saber-se al mig. Notar-se canal. Deixar-se “impressionar” per a que sorgeixi la necessitat de l’expressió. No inundar el canal amb una expressió empesa enfora, sense deixar entrar precisament el que la motiva. Estar en l’inspirar abans i durant l’acte de parlar. Estar en aquell que vibra, en aquell que com-prèn. Parlar sabent/assaborint (de saber i de sabor) allò que diem. I apartant-se del mig, per deixar el canal obert. El canal de vida que som. Netejar el vidre de la veu per fer-nos transparents. Per parlar de i en la vida que som. Per recordar-nos-ho cada vegada que obrim la boca. Inspirar-nos.

Ser transparent en el parlar és deixar aparèixer la veu tot notant-se en la fisicalitat. Deixar-se a la gravetat. Deixar-se traspassar per la vida. Ser receptiu a tot el que hi hagi. Estar disposat a viure-ho tot, a posar-ho tot a la vista, a mostrar-ho/mostrar-s’ho i parlar-ho/parlar-s’ho tot. En canvi, les barreres, les separacions físiques d’aquesta fisicalitat en flux són els bloquejos i generen els dolors. Els problemes són intents de ser estancs, intents d’”assegurar-se” separant-se. Són portes tancades. I per això la majoria de les veus sonen amagant parts de nosaltres mateixos en els llocs del cos que tenim tancats. Perquè ens fan por i les tanquem al quarto dels mals endreços. O perquè mai les hem vist perquè ja no ens les han fet visibles aquells de qui hem après a parlar. I la qüestió és que no només ens amaguem dels altres o davant els perills externs, sinó que també restem amagats a nosaltres mateixos i anem caient en el desconeixement de la pròpia essència.

I així com certs usos de la veu amaguen parts de nosaltres, certs usos del llenguatge amaguen perspectives i capacitats de visió de les societats i la humanitat. Perquè el sentit empobrit, restrictiu o arbitràriament matisat que el costum o les circumstàncies culturals i socials van atorgant a certes paraules, fa que el nostre pensament, la nostra percepció o comprensió de la vida es vegi afectat per aquesta mutilació o reforma semàntica.

A què ens referim, per exemple, quan diem món? Què inclou o no inclou aquesta paraula? Parlem del món en què vivim i hi veiem el mar, els arbres, els pops, els vents i les pluges? Hi veiem l’amor? O hi veiem les botigues i els noticiaris? Com podria canviar el nostre estar en aquesta vida si recuperéssim el sentit ple de certes paraules? O com podria canviar el nostre concepte de certs esdeveniments si els canviéssim el nom? Com podria influir, per exemple, en la nostra manera de veure l’arribar a aquesta vida si, enlloc de sala de parts en diguéssim sala de naixements?

Hem pensat què implica que parlem de natura en tercera persona i no en primera? Hem pensat quin antropocentrisme pervers hi ha al darrere de la paraula medi ambient?

O, per exemple, què ens mostra d’un poble el fet que, de desplaçar-se del punt on sóc jo al punt on ets tu, se’n digui ir o se’n digui venir? Vol dir que, d’entrada, ens situem on som nosaltres o on és l’altre. Significatiu.

O què podem saber de la disposició i l’actitud corporal dels parlants d’una llengua que ressona en una part o en una altra del cos i com aquesta disposició física els convida a certa disposició psicológica o conductual?

Trobo que seria molt beneficiós per a la nostra consciència deixar de ser mers usufructuaris de la llengua i tornar a ser-ne constructors, tornar a mirar-nos el so, la veu i les paraules en el moment d’escollir-les, fer l’exercici de presència i de creació d’assignar-los el sentit precís per allò a què volem referir-nos en cada moment, alliberar-nos del sentit determinant i limitant que se’ns filtra en una llengua heretada i no reflexionada.

A través de la llengua se’ns cola en el pensament i en les estructures mentals molta informació que no contrastem i que ens fa veure la vida amb unes lents molt concretes i no necessàriament nostres. I no parlo només de si parlem en masculí o en femení per referir-nos a un col·lectiu de persones, aspecte que ara ha cobrat molta visibilitat, sinó de tot un paradigma de pensament clarament determinant.

Per altra banda, tampoc contemplem la possibilitat de crear quotidianament nou llenguatge, de reverdir i donar relleu a les nostres narracions dient, per exemple, que un pastís ens ha quedat esplastufat o que el que tenim al davant és estupendiós. Per què no acostumar-nos a posar-hi ingredients propis, petites variacions que donin un matís personal i exclusiu al moment? Posar signatura al llenguatge i tornar-li a donar vida amb cada alè? Per què donem per fet que el llenguatge només és un instrument que usem en préstec? Que el pensament no es pot ampliar mes enllà de les seves estructures i formes habituals?

Si alguna cosa es vol canviar en la vida comunitària dels humans, potser caldria començar per aquí, per la capa primera de relació entre l’ésser i el seu pensament, tal com ho fan els veritables estrategues de la manipulació i la publicitat, i no pas per la capa més externa i menys efectiva, com ho pretenen fer les activitats legislatives i punitives.

Sembla que els humans evolucionem en espiral, donem voltes i més voltes, però -si déu vol- mai ens trobem en el mateix punt on érem en la volta anterior. El llenguatge ens ha dut a una evolució del pensament, i segons com, a un creixement tumoral i pervers del mateix. Qui sap si podríem mirar-lo de nou, prendre’n consciència i, a través d’ell, tornar a reconduir el pensament cap a una via de veritable evolució…

Deixeu un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.

Scroll to Top