Quan es respira sense anar a buscar l’aire, només fent espai per deixar-lo entrar, hom s’adona que en realitat és la vida la que et respira, que és ella la que et viu.
No la posseïm, la vida. Ella ja hi era abans. I hi serà després. Simplement hi ha una estona que viu a través nostre, que mira des dels nostres ulls. I potser batega amb el nostre cor. Una estona…
No és pas petit, això. És molt més que gran.
Però les nostres paraules ja no hi arriben. És clar que no.
Les nostres paraules només surten d’aquest trosset de branca que ens diem jo, però que de cap manera no pot abastar l’arbre.
Ni molt menys el bosc.
Les paraules que surten del nostre trosset de branca són per a que puguem notar la saba. Saber-la. Sonar-la.
Són per a que puguem encarnar la fusta, per a que puguem xuclar i assimilar l’arbre per dins.
I si és que hi ha fora, doncs també el verd de fora.
Les paraules que surten del nostre trosset de branca -i les cançons!- són les petites pedretes que algú ens ha deixat al camí per a que no ens perdem. Són els estels que situen els navegants en la infinitud del mar. Cada vegada que respires, cada cop que una paraula és exhalada amb l’aire de la vida, la vida t’està recordant que és viva a través teu.
És la veu de la vida.
El chakra de la veu és el mateix que ens uneix els braços a través de les espatlles. I així com amb els braços i les mans incidim en el món, donem, rebem, moldegem, fabriquem, exprimim, collim…, també amb la veu incidim en el món donant, rebent, com-prenent mentre anem formant les paraules i formulant els pensaments, materialitzem i encarnem els conceptes i ens els fem vibracionalment i corporalment palpables mentre els compartim en veu alta.
Si realment ens situem no com a origen de les nostres paraules, sinó com a “entremig”, com a instrument o caixa de ressonància de la veu i de la parla, veurem que expressar va indissolublement lligat a “impressar”. Que parlar ens dóna una com-prensió més palpable, més corporal i completa d’allò que pensem o que ens arriba.
Parlar, en definitiva, -i cantar en una dimensió encara més gran- és escoltar la pròpia veu de la vida.
Sempre i quan estiguem oberts a rebre mentre entreguem. O sigui, quan ens dediquem a ser el trosset de branca que som i a deixar córrer la saba per dins!