I. La veu i el llenguatge La vida és, com a mínim, volum. Pel que percebem amb els sentits i amb el sentir, vivim en una dimensió espaial, polièdrica, polifònica. El llenguatge, en canvi, és linial, i si bé és cert que permet expressar conceptes abstractes, espaials o fora de l’espai, segons com el visquem o l’usem, pot conduir-nos a un pensament linialment limitant. I, per tant, a una concepció de la vida, linialment limitada. El llenguatge, de ben …
II. L’art Art, per a mi, implica gestació. Temps de maduració, de transformació. Aquí rau la “feminitat” (en termes arquetípics) de l’art. De l’art no sotmès a l’economia de mercat. Artista és aquell que es deixa impressar (inseminar), que absorbeix i digereix, destil·la dins de la seva mirada, dins de la seva diferència, i en treu un producte passat per ell. Amassat, fermentat i cuit. I, sobretot, en treu un creixement, una comprensió o una significació. Estic d’acord amb …
Sembla que la paraula assajar és molt més escaient a la música que no pas la paraula entrenar. Sona més elevada, més artística. Però assajar significa preparar la millor versió d’una interpretació, la millor versió del producte que és una cançó per entregar-ne la còpia més fidedigna tal dia a tal hora. Entrenar-se, en canvi, seria fer-se capaç de ser sempre, en cada instant, la millor versió de nosaltres mateixos, per estar absolutament presents en el moment, i deixar …
De l’instrument a la presència. Del fer al ser Llegeix més »
Hi havia una vegada un ésser que era un cosmos. Vivia damunt de la Terra. O dins dels seus abrigalls. Aquest ésser era peus. I pels peus sabia que la Terra l’estimava. Perquè la Terra el mantenia agafat, no el deixava perdre en el buit. I ell ho sabia quan se sentia els peus ben aferrats. Quan es notava a través d’ells. Sempre jugaven els peus i la Terra, a deixar-se anar i a regalar-se l’impuls. Aquest ésser era …
